No conec ningú que estigui en contra dels molins de vent i les plaques
solars. Però alhora conec poquíssima gent que treballi activament perquè
se n’instal·lin al seu poble. Ens hem instal·lat en el "sí però no". És
a dir: hi ha la consciència general que no podem dependre del petroli,
el gas i les nuclears, però ningú vol "embrutar" el seu territori amb
parcs energètics verds. L’estima pel paisatge ha crescut i està passant
per sobre de la lluita contra el canvi climàtic.
Però què és el paisatge? Com és que ara, per exemple, en determinats
entorns urbans, ens agrada veure una antiga xemeneia de maons? El símbol
de l’originària industrialització contaminadora s'ha convertit avui en
un senyal d'identitat patrimonial integrat amb orgull als paisatges
urbans. M’aventuro a dir que, d'aquí unes quantes dècades, els actuals
molins de vent seran elements apreciats, punts de referència a
conservar. Formaran part del nostre imaginari paisatgístic. Passarem del
rebuig d’avui a la protecció del demà. El paisatge és un valor canviant
i secularment humanitzat. Penseu, si no, en el mosaic de camps
cultivats del Priorat o l’Empordà. Com deia Josep Pla, l’han fet els
pagesos i els notaris...
A Catalunya estem a la cua. El 2023 la producció d’energia eòlica només
va suposar el 8%, i la fotovoltaica, l’1,3%... Els polítics no
s'atreveixen a anar contra corrent. Però la situació és greu... L’objectiu europeu és que cada país el 2030 produeixi un 42,5% sobre
el total d'energia (no només elèctrica) en renovables. Espanya va molt
bé (50,3% l’any passat sumant vent, sol i aigua en energia elèctrica).
Catalunya va molt malament (13,6% l’any passat en el mateix concepte).
Ignasi Aragay, 6.10.2024
