lliVre 29 - 1969

​Ara sembla que llavors tothom era antifranquista. I no. Si més no la majoria de la gent no ho era. I, si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja s'encarregava prou de no dir-ho. Per por, per prudència, pel que fos. I perquè la vida ja era prou complicada. I més encara per les dones. Sí que senties campanes del que passava al teu voltant, però el dia a dia se't menjava. En el meu cas, amb tres fills, tot era anar a comprar, rentar, cuinar, netejar. Més quatre viatges al dia a l'escola per dur-hi els nens i per recollir-los. I, apa, torna a començar... I que no pintavem res, les dones vull dir, també ho tenia clar. I a vegades m'empipava, sí, però feies el cor fort i tiraves endavant... (pàg. 107)

El tema és que els meus companys i jo ens sentíem diferents de la resta de la gent. D'una manera que, avui en dia, seríem uns friquis. Uns que no van vestits com tothom, uns que no són com els altres. Amb els cabells llargs... Suposo que la gent ens veia i devia pensar que... I a nosaltres ens semblava molt humiliant dir que érem espanyols, perquè el sentiment catalanista i independentista l'he tingut tota la vida... (pàg. 208)

L'Onze de Setembre del 69 va ser el meu primer Onze de Setembre. Jo tenia setze anys i vaig participar-hi per un company de l'institut que tenia una germana que m'agradava. Companys d'institut xiruqueros, com els dèiem llavors, perquè anaven d'excursió amb l'esplai i cantaven cançons en català. Fins i tot algun d'ells s'atrevia a dur la bandera catalana cosida al macuto. Un retall petit de veta, no et creguis. Res de l'altre món....(pàg 368)
I aquí cal no oblidar que encara falten sis anys perquè el Franco es mori. Per tant, no és fàcil, vull dir, que la gent es mobilitzi... Però la gent acaba mobilitzant-se quan té un objectiu clar. I en aquest cas l'objectiu (l'amnistia) era molt clar... (pàg. 458)
El problema era què fer i com...(pàg. 466)

1969, Eduard Márquez, L'altra editorial