Què li queda a la gent al final, quan la vida es fa impossible?
Engegar-ho tot a rodar i prendre’s la justícia pel seu compte. No pagar
impostos, no pagar el lloguer. Sortir del carril legal. Anar a la seva,
encara que això sigui una mena de suïcidi social, una rebequeria
perillosa i sense sortida que tard o d’hora et pot enviar a la
marginalitat. No és gens recomanable com a solució individual. I com a
protesta col·lectiva? A vegades ha passat. El 1873, al barri de les Corts, està documentat un moviment de resistència a l’explotació dels «caseros»
com a denúncia als elevats preus dels lloguers... Quasi mig segle després es va repetir una moguda semblant,
però amb molta més força i repercussió: la vaga de lloguers del 1931,
promoguda pel sindicat anarquista CNT... unes 100.000 famílies es van negar a pagar el lloguer durant vuit mesos,
sobretot a la Barceloneta, Sants, el Clot, el Poblenou i també a
l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. La repressió
policial i jurídica va ser implacable.
I no pagar els impostos? Això també ha passat... el 1899 molts botiguers i
empresaris es van negar a pagar les contribucions de l'Estat... El càlcul tributari de l'administració
central va ser cinc cops superior per a Barcelona que per a Madrid... El greuge impositiu a
Catalunya ja venia de lluny i havia estat especialment dur com a càstig
després de la derrota del 1714. La vaga del 1899 es va batejar com el Tancament de Caixes, i la va
liderar l’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, que va acabar dimitint
del càrrec. Des de la capital, la protesta es va escampar per Sabadell,
Mataró, Manresa i Vilafranca. Va començar el 20 d'octubre, fa exactament 125 anys, i va durar fins a mitjans de novembre.
Formalment, va ser una derrota, amb multitud d’empresonaments,
confiscacions d’establiments i multes. I la declaració de l'estat de
guerra. Però alguna cosa va canviar en l'opinió pública...
L’habitatge és un dret constitucional (article 47) escandalosament
desatès, sobretot per als joves i per als immigrants. O els poders
públics actuen amb contundència o la història podria repetir-se.
