En aquest país hi ha molta gent –començant pel president de la
Generalitat– que exhibeix o reclama “normalitat” i “sentit
institucional”, perquè aparentment són conceptes inclusius, unívocs i
irrebatibles...
Per al PSC, el Procés és l’expressió màxima de la no-normalitat,
i jo hi coincideixo, però per motius ben diferents. Per a mi, no és
normal que en un país on els independentistes obtenen tres majories
absolutes consecutives no hi hagi un diàleg real per abordar la qüestió,
per preguntar-se (com a mínim) per què s’ha arribat a aquest punt. La normalitat del
PP, el PSOE i el PSC, en canvi, va consistir en dir als ciutadans que
havien votat malament i que el seu sufragi no tenia cap valor davant de
la muralla legal de la Constitució...
al Parlament, Illa ha fet de president normal, exhibint una
cortesia irreprotxable, afavorit per un context narcòtic. Les bones
maneres són agraïdes per tothom, però és ben sabut que la nyonya
política afavoreix qui governa...
Illa ha cuidat la seva política de gestos, posant la bandera espanyola
al despatx i assistint a la desfilada del Día de la Hispanidad... Tot això és
una manera de dir a Espanya que Catalunya torna a ser normal, en l’accepció socialista del terme...
Illa s'ha entrevistat amb tots els presidents que l’han precedit: Aragonès,
Torra, Mas, Montilla i fins i tot Jordi Pujol. En aquesta llista hi
falta, per raons conegudes, Pasqual Maragall. Però també hi falta –i
això és més rellevant– Carles Puigdemont. Puigdemont és la prova vivent de l’anormalitat que es viu a Catalunya, i
això desmunta el discurs d’Illa, del PSC i del seu entorn benpensant... El president Illa no pot fer canviar de parer el poder judicial, però sí
que podria reunir-se amb Puigdemont. Com a mínim, per respecte als seus
votants. No fer-ho equival a allargar la vigència del 155. I mentrestant
el discurs de la normalitat i de girar full no deixa de ser propaganda
per a convençuts.
