I així, sense llegir, sense estudiar, sense entendre què passa i
creure’s que ja ho saps tot, anem de cap al divertim-nos fins a morir i
al populisme corrosiu: no hi ha res tan gratificant com desconfiar dels
qui saben i creure’s els que et venen solucions fàcils a problemes
complexos. De nou, és la política del mínim esforç. Veig més greu aquest
canvi cultural, per no dir-ne crisi o declivi, que el mateix canvi
climàtic...
Ja veig que sono apocalíptic i rondinaire. Què hi farem. Em dec estar
fent gran. Per això em permeto vomitar tal com raja el que penso i
sento.
La formació permanent? No podem confondre cursets i reciclatges tècnics
amb coneixement i saber cultural. Sens dubte són necessaris, però no
haurien de substituir els hàbits culturals que han entrat en penosa
decadència i que depenen de l’actitud individual no lligada al guany
immediat de tenir un títol. Què se n'ha fet del gust pel debat de les
idees, del plaer de pensar i dubtar, de conversar, de descobrir? On ha
anat a parar la curiositat universal d’aprendre per aprendre, de
deixar-se seduir per la bellesa de l'escriptura, la pintura, la música,
el teatre? Una societat sense l'esforç de l'estudi i la lectura està
abocada a la frivolitat banal, al presentisme buit i estúpid, a
l’autoindulgència infantilitzant: "No els exigim tant, l’important és
que siguin feliços". Tant de bo tot sigui només fruit del meu pessimisme
malhumorat, però em temo que aquesta felicitat ignorant acabarà
malament.
Ignasi Aragay, 1.1.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada