L'Espanya que representava Lorca –tolerant, somiadora i igualitària–
no va poder ser. La van assassinar. Encara resta sepultada en milers de
cunetes... són molts els morts estimats que encara recordem, que encara provem de desenterrar perquè no caiguin en l’oblit absolut... que clamen justícia i memòria en un país on els tribunals tornen a
empresonar cantants i polítics demòcrates i empaiten exiliats. El record
dels assassinats de la dictadura va sortint amb comptagotes, quasi com
demanant perdó, no fos cas que algun net de botxí s’ofengués i li
pugessin els colors... Espanya expulsa la
diferència. És un gran forat negre de desmemòria... Espanya ha evolucionat en l'aparença democràtica, no en el
fons de la seva ànima... El futur no té futur si s’arrela en una terra de silencis a sang i foc.
Sembla que torna aquest odi, aquest nosaltres contra vosaltres, aquest
nacionalisme excloent de terra cremada. Fan por. Ens tornen a glaçar el
somriure. Totes les dissidències els semblen condemnables: l’homosexual,
la feminista, l’esquerranosa, la catalana... El Congrés ha esdevingut
un galliner d'ambient crispat i insults permanents. La judicatura, un
niu d’ultres. Escampen la intolerància amb frívola impunitat: la premsa
cavernària i les xarxes socials en són histèrics altaveus...
Ignasi Aragay, 18.12.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada