Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la
vida comuna... Vull parlar d'una mena d'història que per mi és tan
interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història
menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de
la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets
ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per
acostar-nos la vida de cada dia...
L'altre dia vaig rebre un llibre d'un amic... Vaig llegir la
introducció i no el vaig poder deixar. El llibre es titula El meu paradís d’Adri i és del periodista Pius Pujades. És un llibre preciós...
Al llibre hi tenen un pes important els records. De fet, és un llibre de
records. Però també està ple de preguntes, de coses que l'autor no
recorda i se les pregunta...
Pius Pujades sap sortir d’ell mateix per parlar dels altres i així, per
exemple, ens parla dels cavalls que duien a la ferreria, ens parla de
com es ferraven, de com el ferrer configurava la ferradura, de la fornal
i de l’enclusa, dels cops de mall sobre el ferro roent, de l'olor de la
peülla de la bèstia socarrimada. Tot un món que ha desaparegut. Suposo
que la ferreria el devia fascinar, com em fascinava a mi quan, de camí
cap al col·legi, passava per davant d'un ferrer... El món de
l’hostal d’Adri també fascinava aquell nen de cinc anys. Els homes,
pagesos i carboners jugant a cartes; ara l’olor és una altra, olor de tabac, ideales i picadura, de vi, i
sobretot dels rostits i sofregits que es feien a la cuina... Menjar, beure i jugar a
cartes. Aquesta era la funció dels hostals. “A què es jugava en aquells
anys als hostals de pagès? ... Abans que es fes popular la botifarra, el joc que es feia era
el truc, que es pot jugar de dos, de quatre o de sis. Això quan no es
jugava més que la consumició. Els que anaven amb ganes de jugar diners,
solien jugar a la manilla. Probablement el canari era el joc en el qual
es movien més diners. Molt més tard he vist jugar al set i mig, però no
sabria dir si ja tenia un cert predicament”...
Hi ha dos capítols que m’han interessat especialment: el que fa
referència als jocs de la mainada, i el
que fa referència als renecs...
sigui com sigui, el llibre de Pius Pujades sap construir tot un món,
acabat, ja mort per sempre.
Narcís Comadira, 17.5.2025
