El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a
ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d'escapament de les passions
col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els
bancs i les grans empreses, acomplert l'objectiu del seu xantatge;
torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és
el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un
sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor
difusa, globalitzada, s'amaga rere la celebració dels gols del Barça, i
s'expressa també amb la tírria cap a l'etern rival, l'equip ministerial
ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix
fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la
complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El
futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir
autorreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat
tota la vida, excepte en la dècada processista.
Tot això és el mateix que expressen els països normals a través de les
seves seleccions nacionals. Si no canvien molt les coses, el Barça és el
més semblant que mai tindrem a una selecció catalana, i entenc els
aficionats de l’Espanyol, el Girona o el Nàstic que troben que aquesta
aproximació és simplificadora, però el país està tan agafat amb pinces,
tan descosit i tan trinxat com a col·lectiu que no seria prudent
desprendre’ns d’una marca que també és un símbol, que ens identifica i
ens projecta internacionalment d'una manera que no poden fer-ho ni la
política, ni la cultura ni l'economia. Existim a través del Barça, per a
bé o per a mal. I això és un risc, perquè si la pilota no entra tot el
país se'n ressent; però és que al magatzem de la catalanitat no hi queda
gaire més, a part de mala llet, una autonomia amb vocació opiàcia i una
cultura pròpia que lliura batalles dignament malgrat l'obsessió amb què
l'enemic la minoritza... (continuarà)
Toni Soler, 11.5.2025
