... El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán,
perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència.
Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme
identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un
odi intens però efímer contra Madrid i l'Espanya madridista, de la
mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més
llibres en català que en castellà...
Posar el destí i les essències del país en un equip de futbol no és una
bona idea, però en un món que ja no s'estructura a partir de realitats
culturals sòlides, sinó de símbols i icones, està bé que aprofitem
qualsevol espurna de sentiment col·lectiu, de catalanitat, encara que
sigui frívola, vaporosa, potser fins i tot fictícia. Guanyar el clàssic
contra el Madrid, com xiular l'himne espanyol davant del rei, és un
placebo. Però si aquestes expressions comunitàries resisteixen és perquè
al darrere hi ha un cert caliu, un passat, un vincle estantís amb la
terra i la gent que tenim al voltant, sense el qual és impossible
plantejar-se fites més ambicioses i tangibles. Són expressions febles,
intermitents, però tenen un gran avantatge: no es poden derogar, ni
il·legalitzar, ni censurar des del poder. Quan el PSC diu que, gràcies
al 155, Catalunya ha tornat, el clàssic li respon que hi ha una altra
Catalunya que hi és sempre, que és preconstitucional i rebel, encara que
en el moment actual s’hagi d’encomanar a les embranzides de Lamine
Yamal.
Toni Soler, 11.5.2025
