18F: LA REVOLUCIÓ TRANQUIL·LA
Vicent Partal
La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d'aquesta situació que esgota tant després de trenta anys: n'estem tips, d'una Espanya que, ni tan sols quan ensenya la millor cara, no es capaç de fer res per entendre'ns. La manifestació va fer caure mols mites. El primer i més important: el que assegurava que el debat sobre la identitat s'havia acabat i que el país oficial era més nacionalista que no pas el país real. Ben altrament, una revolució tranquil·la ha anat creixent aquests darrers vint anys... Sabem que allò que cal és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar que ens autoritzin a fer-ho o no...
...
Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discret. Però els anys no van passant i prou. La gernació que es va aplegar dissabte reunia gent de tot origen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir...
...
La revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. Això de la nació sols és un debat nominalista, per exemple...
...
I no es poden fer manifestacions així cada dissabte. La meua única certesa és que cadascú ha de saber quin paper pot fer, i fer-lo... Dissabte va ser evident que amb tres-cents anys no n'hi ha hagut prou per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l'entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots nosaltres. Sense por. Ara ja sabem que som molts més de no volen i diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada