(arafa<d'1any)
... ¿És possible que aquestes nenes que no em puc treure de sobre, que
devoren embadalides els llibres que els llegeixo i les pel·lícules que
els faig veure, en pocs anys passin a ser àliens que no s'interessaran
per res del que els expliqui i no apartaran els ulls de les seves
pantalles ni tan sols als àpats...
La resignació que es respira sobre el tema m’alarma. El fatalista “No hi
podràs fer res” em revolta. S’hi pot i s’hi ha de fer molt, i urgeix
que els pares ho sàpiguen i, en la mesura que puguin, ho facin. Quan
parlem de fracàs escolar, quan milers de docents diuen que a classe no
hi poden ensenyar res, parlem, en gran part, d'això ... Mirar i escoltar
només és una acció creativa quan la imatge i el so deixen prou espai i
prou silenci perquè l’audiència els ensalivi i els mastegui amb el seu
propi esperit. Si no ho fa, degenera fàcilment en passió embrutidora i
addictiva. Cedir davant el setge digital és com cedir davant la
brioixeria industrial, que tampoc permet apreciar la verdura. Si no ens
resignem a tenir fills obesos, tampoc ens podem resignar a tenir-los
sobreestimulats. ¿Es pot aconseguir sense un mínim de conciliació? No.
Per això tot l'esforç contra la segregació escolar servirà de poc si no
es lluita alhora pel dret i el deure dels pares a dedicar temps als
fills.
Albert Pla Nualart, 28.2.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada