(arafa...)
... No parlem, doncs, de fronts, però sí que hem de parlar de majories i de
minories, perquè d’això es tracta. Si és dolent parlar de fronts, encara
és pitjor parlar d’un país monolític que no existeix, ni falta que fa.... No fem frontisme, doncs, però acceptem que en qualsevol país democràtic
les afinitats s’han de poder expressar de forma organitzada. Som una
nació, i no un grup de WhatsApp; no cal que tots ens caiguem simpàtics,
sinó que acceptem certs valors compartits... Sí que cal, però, establir una frontera clara entre els que respecten
els altres i els que no ho fan. Els que aplaudeixen que els seus
adversaris siguin a la presó, i fins i tot impedeixen que se’ls recordi
brandant un cúter, seran tan ciutadans com es vulgui, però no són amics,
ni coneguts, ni -pel que fa a mi- saludats. I tots els que pensem això,
siguem independentistes, federalistes, esquerrans o dretans, tenim el
dret i potser fins i tot l’obligació de constituir-nos en un front: el
front de la decència.
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada