Joe Brainard va escriure el llibre més democràtic del món, perquè
qualsevol lector podria escriure'n un basant-se en la seva pròpia vida.
No conec ningú que no tingui records i que no sigui capaç d'escriure'ls.
És un exercici que no requereix una imaginació literària ni una
capacitat per estructurar un relat, per imaginar una trama... ni tan
sols per desenvolupar la psicologia dels personatges.
... defugir el narcisisme. Un dels grans perills d'un llibre com el meu és
creure que tot el que t'ha passat és interessant perquè té a veure amb
tu i pots explicar-ho més o menys amb gràcia...
Som fills de l'alta cultura i de la cultura popular...
... de la Guerra Civil, no se'n parlava gaire, però tampoc s'esquivava. Tant els que la van guanyar com els que van perdre en van sortir molt tocats. Uns i altres van viure coses terribles...
...(a la Rambla de Barcelona) als bars el sobret de sucre hi portava la paraula escrita en català. La llengua no era una cosa reivindicativa, sinó industrial. Vaig pensar que el català, aquí, era una altra cosa.
Hi apareixen unes quantes paraules desaparegudes o en perill d'extinció. Quan me'n ve una al cap, l'apunto en un arxiu que tinc: Litri, frescales, esquijama. N'hi ha de mallorquines i d'altres que hem adaptat del castellà... La memòria es perd, però els records no.
Emili Manzano parlant del seu llibre Me'n record (Anagrama, 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada