A vegades un té la sensació que aquesta és la història de la humanitat: a
cada avenç, una dramàtica derrota. No és una derrota el que passa a
Ucraïna? I el que passa a Palestina? És difícil d'explicar. Fa 4.000
anys, Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l'islamisme, es
disposava a sacrificar el seu fill Isaac: va aixecar un altar, hi va
apilar llenya i va col·locar-hi el nen al damunt. Però un àngel del
Senyor se li va aparèixer i el va aturar. Déu ja estava content per la
seva obediència. Llavors Abraham va sacrificar un moltó. Els infants van
deixar de ser una ofrena als déus. Això va ser una revolució. Una llei
sagrada que avui es torna a sacrificar impunement en guerres
nacionalistes i de religió. El mite que millor ens escau és el del grec
Sísif, sempre tornant a carregar la mateixa pedra: l'estranya pedra de
l'esperança frustrada. Aquest present en guerra és on Carles Torner ha situat la novel·la Ucraïna, mon amour (Empúries),
escrita abans del brutal xoc israeliano-palestí. La protagonitza
Rosalia Sanahuja, una dona madura, traductora professional ...
Amb Ucraïna, l’Europa pàtria dels traductors –traduir és una forma de
diàleg i tolerància– ho ha tingut clar: tocava ajudar Kíiv, els
agredits. El pacifisme pur,... ha restat
minoritari. Amb Palestina, però, la cosa s'ha complicat. La brutal
agressió inicial de Hamàs ha estat seguida d’una massacre israeliana de
civils a Gaza, amb milers de nens morts. Israel ha oblidat el gest
d’Abraham de no matar Isaac...
Ucraïna ha acabat esdevenint un camp de confrontació dels EUA-Europa
contra Rússia, que compta amb el vistiplau de la Xina. I ara aquest xoc
global té un nou escenari encara més monstruós: Gaza. Hem passat de les
contradiccions d’Ucraïna, mon amour a unes de noves. La generació de la Rosalia, d’alguna manera alter ego
de Carles Torner, és la de "fes l'amor i no la guerra", lema que en el
seu cas duu incorporada la forta càrrega d'un cristianisme de base
progressista i ecumènic. Una realitat a contracorrent que segueix
existint, malgrat que tingui una minsa projecció pública. Trobar-te
Taizé, una parella de lesbianes creients o els escolapis del Senegal en
una novel·la tan actual és tota una novetat... Si perdem l'esperança, estem perduts.
Ignasi Aragay, 4.11.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada