L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se'ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l'escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català. Doncs no. Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere l'altre. Hem passat d'estar a punt de tocar la lluna independentista, que ho havia de salvar tot, a caure al pou d'una catalanitat que se'ns desfà a les mans. Viure en català torna a exigir una esgotadora militància quotidiana. I una autojustificació constant.
El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar, catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent, és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. Almenys al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim tornat a la casella de sortida, amb l'afegit que venim de la patacada del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament. (continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada