(arafa...)
Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir
una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir
d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat
i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I
fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb
solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i
no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa
gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta...
L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència
tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres
hipòtesis diferents. La primera era la de la negociació... La segona hipòtesi era la de la insurrecció... La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió... Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això
Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un
referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció
es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible...
Jordi Muñoz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada