(arafa...)
... cal posar-ho molt difícil a Sánchez: que sigui ell qui se
senti en fals. Que noti damunt les seves espatlles la incomoditat del
poder arbitrari que representa, la incomoditat del qui en realitat no
pot oferir allò que íntimament sap, com a demòcrata, que hauria
d’oferir: una sortida política pactada. Que s’humiliï oferint engrunes o
impossibles retorns al passat, que s’avergonyeixi davant la dignitat
dels presos i la llibertat dels exiliats. Ara mateix aquesta força -la
de presos i exiliats- és una permanent bufetada moral.
Tard o d’hora haurem de tornar a votar, un dia hi haurà d’haver un 1-0
sense violència. Ara mateix costa de veure-ho, esclar, però el camí de
l’emancipació està traçat. I el cost per impedir que Catalunya segueixi
aquest camí cada cop serà més alt per a Espanya. ¿Fins quan i fins on
podrà empetitir la seva democràcia, el seu estat de dret? La via
catalana és mostrar permanentment la disposició al diàleg i, així, fer
més evidents les contradiccions de la democràcia espanyola, i
aprofitar-les per enfortir el sobiranisme. Sí: l’imbatible dret a
decidir. Aquesta és la carta cohesionadora, democràtica (i guanyadora)
de sempre.
Ignasi Aragay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada