(arafa...)
... . Només amb exiliats, la repressió podria no semblar prou dura per
mantenir una massiva mobilització. Només amb presos polítics,
l’arbitrarietat venjativa del Suprem no hauria quedat retratada ni
estaria condemnada a entrar en flagrant contradicció... Tots desitjaríem que no hi hagués exiliats ni presos polítics, però és
evident que el seu sacrifici no té res d’inútil. Res manté més viu i
eixampla més la base del sobiranisme. Perquè només cal ser demòcrata per
donar suport a la seva causa...
L’aposta de l’establishment per Sánchez -el suavitzador de formes- vol
trencar aquest front democràtic aïllant els independentistes i donant
bones cartes al catalanisme moderat... Per tot això jugar bé els trumfos passa per no subestimar gens aquest unhappy end
reiterat. I la pitjor jugada quan l’enemic és tan fort i l’abisme que
obre tan negre, és desunir-se abans de derrotar-lo. Una escena
antològica de Terra i llibertat evidencia com es
fractura i afebleix l’antifeixisme quan el
purisme ideològic es confronta al pragmatisme. A l’altre bàndol ningú
confrontava res. Primer recuperem la democràcia buscant complicitats amb
tots els demòcrates, i després ja debatrem tant com calgui quina mena d’independència volem. El preu que hem pagat altres cops
per invertir aquest ordre és del tot inassumible.
Albert Pla Nualart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada