(arafa...)
La meva filla Joana, als 4 anys, em va dir un dia a l’ascensor: “La vida és tonta”. “Per què Joana?” “Perquè ens morim”. L’instint de no voler morir-se, com el sexual, està inscrit en l’ADN... Una nova religió -una fe cega en la ciència- que no només no entrebanca el consumisme sinó que suposa un gran negoci... . No m’estendré ara vituperant l’immens egoisme que suposa que, mentre
la gran majoria de la humanitat té feina per sobreviure, tu et plantegis
ser etern i et criopreservis... Els lectors sensibles segur que saben apreciar, en
aquests crèduls aspirants a immortals, el mateix grau de narcisisme, de
falta absoluta d’empatia, de materialisme infantiloide que jo hi
detecto... És normal que la Joana no es vulgui morir, però diria -i em puc
equivocar- que és igual de normal que, tard o d’hora, i a mesura que
acumulem vida, la mort deixi de ser indesitjada. Què ens fa pensar que
viure eternament és fantàstic? Algú ho ha provat? L’error, diria, és
creure que podem ser immortals mantenint-nos joves: creure que fer-se
vell consisteix només en el deteriorament físic...
Albert Pla Nualart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada