A LA BÚSQUEDA DEL MAYO PERDIDO
1.- ALAIN TOURAINE: "AQUELLOS ESTUDIANTES HABLABAN EN NOMBRE DE UNA HISTORIA"
José Sanz
Maig, 1978. París és una ciutat aparentment afable, sense espais per la sorpresa, i no hi ha motius perquè no sigui així...
París ha estat completament restaurat, després de la ventada de 1968 i sembla estar a recer de nous daltabaix de mal digerir per la política oficial. Un detall, només un, permet l'el·lipsi, el "flashback" cinematogràfic: els aparadors de les llibreries s'han revestit de 1968 per recordar que un dia com ahir, justament el 13 de maig de fa deu anys, una multitud que oscil·lava entre les 200.000 persones, segons la policia, i 800.000, segons els manifestants, treia l'alè a tota França.
Herbert Marcuse havia escrit que els estudiants són la classe més receptiva. Enlairava a aquesta categoria a un sector que, en teoria, transita cap a llur instal·lació com a elit. Arthur Rimbaud escrivia cent anys abans: "canviar la vida". La majoria dels estudiants francesos ni coneixien a Marcuse, ni sabien aplicar el lirisme càustic i desesperat de Rimbaud. Però esclataren. Daniel Cohn Bendit, Alain Geismar, Jacques Sauvageot, Alain Krivine es van situar al davant d'un moviment mitificat per l'esquerra heterodoxa i blasmat per la clàssica. Els 142 estudiants del 22 de març a la Universitat de Nanterre s'havien multiplicat per milers...
Dies després tot va acabar i la Vª República començà els treballs de restauració. Fracàs o èxit, el maig francès ha passat a la història com una revolta insòlita en una societat de capitalisme avançat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada