dissabte, 30 de novembre de 2019

pd 1673 Privilegi

(arafamesdunany)
Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una sola persona, diuen... I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera? ... Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia. D'acord...  Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos que et deia paraules d’amor a cau d’orella...
Sílvia Soler


Cap comentari:

Publica un comentari