(arafamesdunany)
Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més
excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com
d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una
sola persona, diuen... I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he
pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que
t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera? ... Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta
quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan
passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a
l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia.
D'acord... Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan
eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de
molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i
de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra
persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un
equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i
que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos
que et deia paraules d’amor a cau d’orella...
Sílvia Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada