(arafamesdunany)
Albert Rivera ahir va escarnir Pablo Iglesias perquè va
plorar quan parlava de morts als vorals de les carreteres. Amb els punys
tancats, i rient cínicament, va fer el gest, burleta, d’eixugar-se les
llàgrimes...
Aquests dies, des que hi ha gent nostra a la presó i a l’exili, anant
per aquí i per allà als homenatges que se’ls fan, també he vist gent
plorar, que m’ha fet plorar. Vull dir, doncs, que no sempre es pot
evitar plorar, però que sempre es pot evitar riure.
Albert Rivera, fent aquest gest, ens ha ensenyat l’ànima. Se t'enriu a
la cara, perquè els altres, els “seus”, ho vegin. I s'enriu del teu
dolor. Té una filla petita, que el deu haver vist fent-ho per la tele.
Li deu haver preguntat què feia. De qui s'enreia? Si la meva filla em
veiés... burlar-me de les llàgrimes d’un adult, em miraria desconcertada.
Jo soc el seu model i li he dit que fer això és de mala persona. Ho
penso de veritat. La meva filla, si em veiés fer-ho, entendria que ens
podem enriure d’algú que plora. Entendria, doncs, que podem ser cínics.
Perquè aquesta és la qüestió definitiva que els nostres fills hauran d’aprendre de nosaltres. Es
pot ser bona gent o mala gent.
Empar Moliner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada