(arafamesdunany)
Jo no he vist cridar a tothom que conec... Jo no he vist
mai cridar, emprenyada, ni la meva sogra, ni el meu cunyat, ni la meva
cunyada. Sé que ho deuen fer, sé que ho deuen haver fet. Però no ho han
fet davant meu. Però en canvi sí que he vist en Carlos Carrizosa. Per la
tele. I perquè l’he vist gesticular, tan baladrer, tan abandonat a la
mala llet, no puc evitar imaginar-me’l en la vida íntima. Deu cridar
així als que estima?... Jo no puc evitar imaginar els polítics en les situacions més íntimes de la vida... Com deuen tractar als cambrers els que fan aquests
espectacles, em pregunto sempre?... Per a mi el tracte als cambrers, el tracte als subalterns, ho
explica tot.. Com deuen comportar-se en un
viatge organitzat aquests polítics? ¿Trobant-ho tot malament, protestant
a tota hora? ¿Queixant-se pels horaris i pel menjar? I a la reunió de
veïns? També criden? També arrenquen llaços? ¿Són potser molt amables
excepte a la feina?... ¿Algú els hi ha ordenat i ells,
fotuts per l’encàrrec, hi han accedit per disciplina? Aquell dia, el dia
del debat que ha portat la Carme Forcadell a la presó, alguns d’ells
mormolaven: “Dale, dale, que está floja”. Volien dir que la pensaven
desmuntar. Potser fer plorar. Què expliquen quan arriben a casa?... ¿També riuen cínicament quan els
pregunten com ha anat el dia?
Empar Moliner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada