dimarts, 5 de novembre de 2019

pd 1650 Sentir-los cridar

(arafamesdunany)
Jo no he vist cridar a tothom que conec.​.​. Jo no he vist mai cridar, emprenyada, ni la meva sogra, ni el meu cunyat, ni la meva cunyada. Sé que ho deuen fer, sé que ho deuen haver fet. Però no ho han fet davant meu. Però en canvi sí que he vist en Carlos Carrizosa. Per la tele. I perquè l’he vist gesticular, tan baladrer, tan abandonat a la mala llet, no puc evitar imaginar-me’l en la vida íntima. Deu cridar així als que estima?​... ​Jo no puc evitar imaginar els polítics en les situacions més íntimes de la vida...​ ​Com deuen tractar als cambrers els que fan aquests espectacles, em pregunto sempre?​...  Per a mi el tracte als cambrers, el tracte als subalterns, ho explica tot.​.​ Com deuen comportar-se en un viatge organitzat aquests polítics? ¿Trobant-ho tot malament, protestant a tota hora? ¿Queixant-se pels horaris i pel menjar? I a la reunió de veïns? També criden? També arrenquen llaços? ¿Són potser molt amables excepte a la feina?​... ¿Algú els hi ha ordenat i ells, fotuts per l’encàrrec, hi han accedit per disciplina? Aquell dia, el dia del debat que ha portat la Carme Forcadell a la presó, alguns d’ells mormolaven: “Dale, dale, que está floja”. Volien dir que la pensaven desmuntar. Potser fer plorar. Què expliquen quan arriben a casa?​..​. ¿També riuen cínicament quan els pregunten com ha anat el dia?
Empar Moliner

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada