"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no
és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la
gana... El francès Thomas Piketty diu que no podem fer el que vulguem amb els nostres diners... els rics pensen que el seu èxit és mèrit exclusiu propi i que els
exclosos ho són també per la seva culpa; ni en un cas ni en l'altre
tenen en compte la posició de partida i les circumstàncies, fins i tot
el factor sort o mala sort...
Qui no vol tenir un lloc per viure en propietat? Qui no es construeix
una identitat (jo sóc aquest, jo sóc així, jo pertanyo a aquesta gent)?
També tots volem ser feliços, normalment via amors, amics, família, i
fer feliços els qui ens envolten. Aquesta triple aspiració (propietat,
identitat, felicitat) és universal i a través seu aspirem a fer-nos un
lloc en el món. La tríada té sentit, però cal satisfer-la amb equilibri.
Massa riquesa (propietats) pot espatllar la resta. Una obsessió
identitària extrema també és nociva. Massa felicitat (un excés
d’idealisme naïf) pot fer que no toquis de peus a terra.
Piketty i Sandel defensen que, com més igualtat, més prosperitat
general... Treure el sector educatiu i
sanitari fora de l’economia del lucre ho veuen com un avantatge
competitiu perquè genera igualtat i, per tant, oportunitats de riquesa i
progrés. Sobretot és Piketty qui fa èmfasi en la combinació de
desmercantilitzar i redistribuir. Mentre que Sandel demana més respecte,
i més inversió educativa, pel treball digne dels obrers tècnics, és a
dir, per a la formació professional (FP). Considera un insult que un
gestor d’uns fons d’inversió cobri cinc mil vegades més que un mestre o
una infermera. A més de sous mínims, Piketty proposa fixar sous màxims i
que els treballadors tinguin veu i vot en les decisions de les
empreses. Tots dos alerten que la solució no pot ser nacional, sinó global,
Comentaris i extractes del llibre Igualtat de T. Piketty i M. Sandel (Ed. 62, en traducció d’Imma Estany) 31.5.2025
