Com diu l'autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.
A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell, 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger, rescabala d'un possible oblit, m'he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.
Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.
Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.
I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot.
Sílvia Soler, 28.1.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada