A aquest present de guerra, de postpandèmia i de post-Procés li escau un nom: supervivència. Anar tirant. El bucle. La vida segueix. ... Tot embolicat, sense sortides clares. Qui més qui menys, cadascú es refugia en la seva vida insignificant, en un silenciós retorn a la tribu, a la individualitat, a les coses petites i segures. Cuidar-se, concentrar-se en els detalls tangibles. Pensar en gran? Són temps de replegament, de tornar a començar. Fer marxa enrere no és una opció i alhora, al davant, l'horitzó està emboirat. Només ens queda el dia a dia, el pas a pas. Presentisme. Resiliència. ¿Algú pensa seriosament en el futur, en el mitjà o llarg termini? Aquesta palpable absència de projecte és el més preocupant. Es respira en l'ambient irrespirable. No només és un problema del desprestigi de la política, però en la política, tan exposada, es nota més. Mana el tacticisme populista, l’addicció a la demoscòpia. La mala política... Molts pensen: com que no ens en sortirem, jo faig la meva, m'aïllo d'un món embogit i d'un país ferit. No vull que em xuclin totes les energies. No hi ha veus d'autoritat que marquin el camí. Hi ha molt soroll, molta exhibició narcisista i banal que fa més gran la desorientació general... Les úniques accions col·lectives ho són a la defensiva: salvar el planeta, salvar la llengua, salvar la feina... No hi ha manera que ens mobilitzem per una nova il·lusió. Només ens posem d'acord en la desil·lusió, en la constatació que no anem bé. Quant de temps haurà de passar perquè entrem en una onada positiva de canvi? Si convertim aquest estat de coses en la normalitat, si ens instal·lem en la grisor permanent, caurem en un pou sense fons. Ens anirem empetitint. La mediocritat és encomanadissa i còmoda...
Ignasi Aragay, 22.1.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada