E.E. 153 PLINTON: NI EDUCACIÓ, NI FÍSICA

... la simple imatge del plínton fa que tota la meva atenció quedi focalitzada en aquesta andròmina vintage de gimnàs d'escola. El terror que em provoca aquesta pila de calaixos de fusta amb la part superior encoixinada amb cuir fa que el meu cervell no pugui veure res més... A unes quantes generacions, el plínton ens connecta amb la sensació de pànic que vam patir durant l'adolescència. Era un instrument de tortura a les escoles juntament amb el poltre, aquell bloc de cuir alçat sobre quatre potes. Aquests dos aparells de gimnàs simbolitzen una de les aberracions educatives de la Transició. No servia per a res. Ja podien passar cursos i contractar professors nous, que la sessió de trauma i tortura sempre arribava. En unes classes d'educació física sense cap mena de valor pedagògic, hi havia unes setmanes l'any que posaven aquella pila de calaixos al mig del gimnàs o de la pista bàsquet. Notaves la suor freda al clatell i la debilitat als genolls només de sentir el soroll de la fusta quan els calaixos encaixaven l’un amb l'altre. La professora –o professor, cadascú recorda els seus– agafava una cadira, la col·locava a deu metres de l’andròmina, s’hi asseia creuant les cames, amb aquell xandall... Amb la llista de classe en una mà i el llapis a l'altra, ens demanava que féssim una fila per ordre alfabètic de cognom i anéssim passant per damunt d'aquell artefacte de fusta llardós...

Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.

La desaparició del plínton confirma la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni era educació, ni era física.

Mònica Planas Callol, 29.1.2023

Nota de l'amanuense​: dedicat a l'amic J.A.B.