(arafa...)
Quin és el secret per arribar als vint madur? Haver assumit, fins als
vint, totes les responsabilitats que ja es podien -i tocava- assumir.
Els joves madurs tenen en comú haver sigut nens i adolescents que es van
haver d’espavilar. Com en tot, esclar, hi ha predisposicions
genètiques. I és també obvi que forçar madureses pot fer molt mal. Però
la potència d’un jove madur, el temps que això li dona per arribar
lluny, és un gran tresor... d’això a veure com pugen els fills en un estat de semiinvalidesa hi ha
un abisme, i és l’abisme que crea vertigen al final del batxillerat o
l’ESO. El capitalisme ha destruït l’entorn comunitari que exigia als
infants ajudar els grans en coses bàsiques del dia a dia. En societats
preindustrials era i és un ajut imprescindible -que pot degenerar en
explotació-, però era i és, també, molt empoderador... caldria insistir en l’immens mal que provoca el fet que
tanta canalla pugui pujar parapetada en unes tecnologies que permeten no
sortir de la zona de confort. Esperar que, vivint així, facin el
trànsit del jo al nosaltres -això, en essència, significa madurar- és
esperar un miracle.
... ¿Hi
ha res més aberrant que tenir a casa els pares milions de joves a qui
toca formar famílies mentre es va allargant l’edat de jubilació?... Creure que es pot posposar la maduració sine die és un error irreparable. Les coses que no es fan quan toca, en més d’un sentit, es perden per sempre.
Albert Pla Nualart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada