(arafa...)
... em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i
que, ara me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està
demostrat, als calaixos de la memòria només cal regirar-hi una mica per
fer-hi troballes insospitades... I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per
alguna raó o simplement per distracció, en un moment determinat ens vam
deixar anar. Immediatament –obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i
vaig córrer a agafar la mà paterna. Però em vaig confondre de mà... vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es va aturar i em va mirar, divertit. Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la
vergonya i la desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. I
l’angúnia que em feia haver anat agafada de la mà d’un desconegut... El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de
confiança d’anar agafada de la mà del pare és rotunda, incomparable. I,
sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu per tornar-vos a sentir
així.
Sílvia Soler
Nota de l'amanuense: tal dia com avui de fa 101 anys va néixer mon pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada