(aramateix)
No pretenc qüestionar el dret a tenir gos -déu me'n guard!- sinó reivindicar el dret a no tenir-ne... No tinc sondejos a mà, però d’any en any he tingut la sensació que, a
mesura que queia l'índex de natalitat, la pressió canina pujava i creava unes externalitats tan massives i invasives que, en
un cert sentit, ja no puc dir que no tinc gos... Algú em dirà que inflo el gos, però hi ha indicis que no fallen.
Calculeu quants lladrucs sentiu al dia, quantes cagarades trepitgeu a
l'any, quantes llepades indesitjades o aproximacions obertament hostils
heu d’afrontar mentre la riallera “bona persona” de torn va repetint:
“No fa res, només vol jugar!” ...
I el covid no ho ha millorat. Primer va ser primar el dret del gos a
passejar - i cagar i pixar en espai públic- al dels infants a airejar-se i
esbravar-se... Quan ens van deixar sortir, però no gaire, vam intentar descobrir
l’inexplorat plaer dels pícnics sobre la gespa dels parcs públics. Fins
que el gos de torn -no lligat, malgrat els cartells, malgrat el pipicà a
tocar i els agents cívics- es va passejar alegrement per sobre
d’estovalles i coberts, tombant gots i abocant tàpers, mentre l'amo no
apartava els ulls del seu mòbil. I, un cop advertit del desastre,
arronsava les espatlles com dient “Què vol ara, aquest?”...
Una cosa és clara: la culpa no és dels gossos sinó de l'incivisme d'alguns amos... Portar lligat el gos (on cal fer-ho), recollir-li la caca, ruixar els
seus pixums o no deixar-lo sol bordant hores i hores suposa un
sacrifici... Vull creure que algun dia un nou brot de civilització deixarà
de tolerar que només el facin els que, a més de “bones persones”, són
bons ciutadans.
Albert Pla Nualart 12.9.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada