(arafa...)
... resulta preocupant el to cada cop més distant i exigent d’alguns pares. Són pocs, però no anecdòtics... alguns pares no van a la reunió amb la complicitat i l’esperit de
servei de qui sap que s'integra en una comunitat educativa, sinó amb la
desconfiança d'un consumidor... A les portes d'un nou curs, potser ens convindria rebaixar l’optimisme
sobre la capacitat que té el món escolar de compensar i resoldre tots
els dèficits i problemes que entoma de la societat. Cal parlar clar a
les famílies des del primer dia: s'equivocaran molt si li deleguen la
responsabilitat de convertir els seus fills en ciutadans ben formats o
-alguns no s'hi posen per poc!- en persones felices...
El fracàs escolar del futur imminent serà molt més fill de la pèssima
conciliació familiar que dels mètodes pedagògics. I en això no hi ha
idea més perversa que haver convertit “tenir feina” en un privilegi que
justifica que t'hi entreguis en cos i ànima...
És a mesura que s’acumula la feina no feta per les famílies i la
societat que augmenta la impotència del docent per convertir l'aula en un espai d'aprenentatge. No
només cal que les famílies portin els fills a l'escola sabent que no hi
subcontracten la seva educació -l’educació és inseparable dels vincles
afectius més forts-, cal que tota la societat sigui conscient que mentre
els valors del seu sistema econòmic contradiguin els de l'escola, cap
revolució pedagògica ni tecnològica serà efectiva.
Albert Pla Nualart 9.9.2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada