divendres, 26 de juny del 2020

pd 1871 Dejunis intermitents

(arafa...)
No estic segura de res, no vull dir a ningú què ha de fer. El meu dia a dia –com el de molta gent– es veu ocupat per l’existència dels presos polítics. Gent empresonada per delictes inventats, després que l’Estat procurés que no ho fossin, d’inventats. Gent en presó preventiva des de fa un any que si hagués marxat a l'estranger seria lliure... Entenc, doncs, el dolor de la resta de diputats honestos del Parlament, ... Però jo, si fos ells, no faria dejunis intermitents o com se'n vulgui dir. Fer un dia de dejuni solidari et pot anar bé a tu, perquè té un component d’expiació que respecto i comprenc. Però no li va bé a la societat que demana el dret a l'autodeterminació, ni als presos. Entenc la idea que hi ha rere el petit –si en podem dir així– sacrifici. Jo mateixa quan faig les coses felices i alegres del dia a dia penso en ells, que són a la presó i no poden fer-les. Té el mateix component religiós, trobo, que asseure un pobre a la taula o que no menjar carn per Quaresma. S’acaba el dejuni. Menges...  I que aquí i allà, ara, hi hagi gent que no mengi durant un dia, en solidaritat, no farà que els catalans siguem més lliures, sinó més prims.

Empar Moliner

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada