(arafa...)
No estic segura de res, no vull dir a ningú què ha de
fer. El meu dia a dia –com el de molta gent– es veu ocupat per
l’existència dels presos polítics. Gent empresonada per delictes
inventats, després que l’Estat procurés que no ho fossin, d’inventats.
Gent en presó preventiva des de fa un any que si hagués marxat a
l'estranger seria lliure... Entenc, doncs, el dolor de la resta de diputats honestos
del Parlament, ... Però jo, si fos ells, no faria dejunis intermitents o
com se'n vulgui dir. Fer un dia de dejuni solidari et pot anar bé a tu,
perquè té un component d’expiació que respecto i comprenc. Però no li
va bé a la societat que demana el dret a l'autodeterminació, ni als
presos. Entenc la idea que hi ha rere el petit –si en podem dir així–
sacrifici. Jo mateixa quan faig les coses felices i alegres del dia a
dia penso en ells, que són a la presó i no poden fer-les. Té el mateix
component religiós, trobo, que asseure un pobre a la taula o que no
menjar carn per Quaresma. S’acaba el dejuni. Menges... I que aquí i allà, ara, hi hagi
gent que no mengi durant un dia, en solidaritat, no farà que els
catalans siguem més lliures, sinó més prims.
Empar Moliner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada