(arafa...)
.. Però no em demanin que tiri enrere perquè no puc... així que mentre em toqui i no ho sapiguem fer millor, pagaré els meus
impostos perquè m’hi obliguen, portaré els documents espanyols perquè no
em queda cap altre remei, i hauré de fer la bondat mínima exigible...
Però que no em demanin cap més compromís perquè no l’acceptaré. Per
força, sí, esclar, perquè per força tot s’hi val, pots atonyinar els
súbdits -que per això ho són- per impedir-los votar, i pots voler que
siguin, tant sí com no, espanyols. Però tant per força que també sembla
una condemna, perquè el que no s’accepta amb acords s’accepta de manera
imposada: com si la condemna que demanen per als presos polítics ens
anés tancant també a tots els que pensem com ells. L’Estat no vol pacte,
demana condemnes contra els presos polítics i ens condemna a la resta a
ser espanyols...
El mentrestant serà molt incòmode o fins i tot penós: ... perquè
hem après que les arrels d’aquest malestar són profundíssimes i que els
analgèsics o els pal·liatius no són guaridors. Hi ha fractures enormes... L’única petició
que se m’acut fer als constructors de ponts - als dialogants
benintencionats i als aprofitats cínics, a tots dos - és que no tornin a
construir en fals, quaranta anys de ficció és un termini insuperable,
una pena massa gran. La mentida ha creat un distanciament tan gran que
fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la
força. Que s’assembli a una condemna.
Francesc Serés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada