dimarts, 2 de juny del 2020

pd 1848 "Socios a la fuerza" (i 2)

(arafa...)
.. Però no em demanin que tiri enrere perquè no puc... així que mentre em toqui i no ho sapiguem fer millor, pagaré els meus impostos perquè m’hi obliguen, portaré els documents espanyols perquè no em queda cap altre remei, i hauré de fer la bondat mínima exigible... Però que no em demanin cap més compromís perquè no l’acceptaré. Per força, sí, esclar, perquè per força tot s’hi val, pots atonyinar els súbdits -que per això ho són- per impedir-los votar, i pots voler que siguin, tant sí com no, espanyols. Però tant per força que també sembla una condemna, perquè el que no s’accepta amb acords s’accepta de manera imposada: com si la condemna que demanen per als presos polítics ens anés tancant també a tots els que pensem com ells. L’Estat no vol pacte, demana condemnes contra els presos polítics i ens condemna a la resta a ser espanyols...
El mentrestant serà molt incòmode o fins i tot penós: ... perquè hem après que les arrels d’aquest malestar són profundíssimes i que els analgèsics o els pal·liatius no són guaridors. Hi ha fractures enormes... L’única petició que se m’acut fer als constructors de ponts - als dialogants benintencionats i als aprofitats cínics, a tots dos - és que no tornin a construir en fals, quaranta anys de ficció és un termini insuperable, una pena massa gran. La mentida ha creat un distanciament tan gran que fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la força. Que s’assembli a una condemna.
Francesc Serés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada