(arafa...)
La nit del 23 de juny és una nit plena de tradicions en aquest país i en molts altres. Focs, revetlles, coets, coques, ball i sensualitat. Ho dic d'entrada, no m'agraden les revetlles, no m'agrada haver d'estar content per força. La coca em diu poca cosa i el cava ben res. Els petards i els coets m’eixorden.
Quan pujàvem al terrat perquè el
meu pare encengués algun coet, jo em mantenia tan lluny com podia del
lloc de la ignició. Als nens ens deixaven tirar quatre cebes, i jugar
amb una pedra foguera i una cosa que en dèiem martiniques. Tant la pedra foguera com les martiniques
eren altament perilloses, perquè eren fetes de fòsfor. Les cebes eren
uns paquetets petits de paper fi que esclataven quan es rebotien amb
força contra el terra. Des del balcó les tiràvem al carrer, i petaven,
discretament...
Ja de gran, he anat a moltes revetlles a casa d'amics. Acostumaven a ser notòriament avorrides. Em venia la son aviat i m’ensopia considerablement, em tornava una carbassa... Les revetlles les associo al perfum... que en diuen de flor blanca: llessamí, gardènia i muguet. És un perfum penetrant que em recorda una revetlla concreta, ja en l'edat dels enamoraments i dels balls lents i de la música dels Platters. Recordo l’olor de la noia amb qui ballava aquella nit, una olor intensa de promesa de felicitat física, de tendresa corporal. Ara que sóc vell, penso en tot això amb una certa nostàlgia. Mais où sont les neiges d'antan? On són les neus d'abans? S’han fos, evidentment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada