Hi ha cansaments i cansaments. N'hi ha un de bo, el del tram final
del cim, quan sembla que no pots més però entre uns i altres us animeu i
arribes a dalt, i a dalt de tot feu fotos del grup, comparteixes
l'aigua de la cantimplora, menges alguna cosa, admires el paisatge i
somrius, perquè l'esforç ha valgut la pena. És el cansament de
l'esperança.
Però hi ha el cansament del desànim. És el cansament de "no hi ha res a fer", "no val la pena", "no ens en sortirem"… i aquest sí que és perillós i nociu, perquè llavors passa el que deia Freinet: "No podeu preparar els alumnes perquè construeixin demà els seus somnis si ja no creieu en els vostres. No podeu preparar-los per a la vida si ja no hi creieu, en la vida. No podeu mostrar el camí si us heu assegut, cansats i sense esma, a la cruïlla dels camins"... Així que ànims, ànims, ànims! Potser no serem "lluitadors incansables", però que el nostre cansament sigui el de l'esperança!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada