Era 20 de febrer. Era la una de la matinada. Eren les unitats especials de la Guàrdia Civil. I esbotzant-ho tot i a punta de metralleta, es van endur en Joan Mari Torrealdai. I tots els seus arxius. Al Regne d’Espanya estaven tancant i torturant Egunkaria. I ens el van empresonar...
...un sol cas pot acabar
explicant gairebé tot un règim. No m’estalviaré de recordar el que molts
obliden deliberadament cada cop que s’omplen la boca d’España Global i
pòdiums ficticis de democràcia simulada. Sí: vuit anys després dels cops
i les tortures, de les fuetades de la claveguera i les impunitats
d'estat, tots els detinguts no només foren absolts en tots els termes
per l'Audiència Nacional, sinó que la mateixa sentència afegiria
contundentment que el tancament de l’únic diari escrit en euskera no
tenia cap encaix jurídic ni "habilitació constitucional directa". En els
paràgrafs finals, fet poc habitual, els jutges afegien una
consideració: les denúncies per tortures eren massa versemblants. Val la
pena recordar que, poc després, Estrasburg condemnaria el Regne
d’Espanya per no investigar les tortures patides per l’admirat Martxelo
Otamendi. I no resulta sobrer tenir present, cara i creu, el densíssim i
espessíssim silenci –amb l'única excepció del comunicat de les
capçaleres catalanes, descomptant La Vanguardia– d'un periodisme que no va callar, sinó aplaudir, celebrar i esperonar. De fet, encara calla avui... Els que li van robar els arxius, els que el van detenir, els que el van
humiliar, encara cobren nòmina –o pensió– com a funcionaris públics al
servei del Regne d'Espanya. I els que el van torturar ho feien sota la
foto de Juan Carlos I de Borbón. I en nom seu. No trobo pitjor corrupció
sistèmica que tot el que li van fer a Torrealdai..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada