... Ara toca una altra cosa, encarar la vellesa i el final definitiu de
tot. Però mentrestant encara podem ser mínimament feliços. Malgrat tot.
Malgrat que el que ens envolta no ens ho posi gens fàcil. Tinc la
sensació de viure en un país paralitzat, un país en què els polítics
només miren per mantenir el seu petit poder, en què es barallen els uns
amb els altres no sé ben bé per què. I la gent, la gent que va anar a
votar el dia primer d'octubre del 2017, que va ser apallissada, com era
d'esperar, la veig esporuguida, cansada, sense saber què fer... Sento que
torno endarrere, als anys més grisos de la meva infantesa, a aquella
postguerra repressiva que ofegava qualsevol intent d’identitat i
d’acció. La nova normalitat és una vida retallada, controlada. Quan
surto al carrer amb la mascareta m’ofego. És un bon símbol d’aquesta
nova normalitat. Ja no podem respirar a ple pulmó, en cap sentit... El confinament també és un símbol. De la falta de llibertat
que tenim com a país. Anirem fent la viu-viu, fent veure que estem
contents. Treballant, sí, que és per a això que hem nascut els catalans.
Treballar i callar...
"Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tan de
dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de
glicines". Coets. Josep Carner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada