(arafa...)
Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l'escenari
i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en
un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no
controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari...
(Els
fills) ... han de sortir a buscar el món, que s'han de comprometre,
passar-s'ho bé, buscar els altres... És un crit al compromís. No
exactament al compromís amb una causa, sinó
al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita
de Voltaire: “La veritable vida de l'esperit és estimar i pensar”. Tenim
la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la
seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos...
Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència... els joves d'ara han
vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme,
potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals,
religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt...
Ignasi Aragay 2.8.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada