(arafa...)
L’antic okupa -amb tota la seva càrrega alternativa i llibertària- està deixant pas a un desideologitzat ocupa
cada cop més associat amb màfies, robatoris i plantacions de marihuana.
L'antiga tolerància progre, encara incrustada en la llei, està sent
substituïda per una ira popular que acabarà premiant el rearmament
repressiu. La percepció policial, i del carrer, és que ocupar surt massa
barat, i que només endurint-ne el cost es combatrà un fenomen que
amenaça el dret a la propietat de les minvants i empobrides classes
mitjanes. L'okupa o squatter lluitava i lluita contra l'especulació, però els ocupes
com els que aquests dies rebenten portes a Salou, especulen amb els
forats legals: en fan un negoci d’espavilats sense escrúpols. I a
l’esquerra li toca preguntar-se si la tolerància davant qui se salta la
llei per nobles motivacions polítiques no acaba sempre obrint la porta
al delinqüent pur i dur....
El dret a posseir, quan no té límits i els béns són finits, esdevé sempre dret a desposseir. Un dret salvatge, un dret que genera violència perquè és violència en ell mateix. I les seves primeres víctimes no acostumen a ser mai els que tenen més, sinó els que no tenen prou per defensar el poc més que tenen. La paradoxa de ser lax en la defensa policial i legal de la propietat privada és que volent protegir el feble s’acaba avalant la llei del més violent. L’esquerra es dispara un tret al peu quan no fa que siguin les lleis, sinó els que se les salten els que limiten el dret a la propietat. Perquè la frontera entre saltar-se-la per ideals, per misèria o per delinqüència ningú la pot dirimir...
Albert Pla Nualart 16.8.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada