(arafa...)
Tots els pobles altament civilitzats posseeixen dues menes de cultura: la popular, coneguda amb el nom d'origen anglès folk-lore,
i l'altra, que costa molt més de definir. En aquests moments, a causa
de la pulsió nacionalista que ens ha agafat, predomina a casa nostra la
primera d'aquestes dues cultures, en detriment de l'altra: per afirmar
la “identitat” d'un poble -posat que siguem una unitat homogènia en tots
els àmbits, cosa que és molt suposar-, res més eficaç que aquells
rituals, molts d’origen religiós, que coneixem amb el nom de folklore,
ara pronunciat a la catalana. No cal esmentar-los perquè són abundants a Catalunya, molt ben estudiats pels folkloristes i enormement vius a les nostres comarques:
agermanen la població (després cadascú torna a dir penjaments de
l’altre), il·lusionen la joventut (en acabat tornen a les més modernes
formes de música electrònica, o similars) i atorguen una veu comuna,
mitjançant les cançons i les llegendes, a tota una població (després
gairebé tothom retorna al silenci autista imposat per les noves
tecnologies, que no són exactament socials ni posseeixen cap gran
riquesa de llenguatge)... El folklore és, en tant que ritual para- religiós, sempre idèntic, sempre igual, iteratiu per obligació... El folklore potser ha fet els pobles, agafats a l'engròs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada