(arafa<d'1any)
(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)
Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan.
“Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tants dies. Què se n'ha fet,
d'aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La
fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida
a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola,
ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien
plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant.
Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent
autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores
anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els
pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat
guanyava les pors. Teníem el món a l'abast, teníem ambicions
desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la
platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les
onades morint a la sorra...
Ignasi Aragay, 18.7.21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada