... El drama del nostre sistema educatiu, allò que el fa més ineficient,
és que massa alumnes de cada classe no tenen interès o competència per
aprendre el que els docents hi han d'ensenyar. Aquest drama, amb
arrels a primària, esclata a ESO amb tota la cruesa. I és lògic que
sigui així. Com més pesen els continguts -per més que s’embolcallin de
competències- més se'n despengen els que ja partien amb hàndicaps des
d'infantil. ¿Com s’hauria d’abordar aquesta fractura del grup classe? ¿Es pot demanar als professors el malabarisme de fer rodar tots els
platets alhora? Si el grup s'ha de mantenir i ser operatiu, ¿no caldrien
uns docents de suport que ajudin els ressagats? Perquè, fora d’això,
només es pot rebaixar el nivell fins on calgui (o mantenir-lo donant
alumnes per perduts). Tret, esclar, que no s'allargui tant l'educació
comprensiva (tots junts estudiant el mateix) i es torni al vell sistema de la meva infància, en què als 10
anys un examen d'ingrés separava el batxillerat acadèmic del laboral.
Que 10 anys és massa aviat, em sembla evident. Que 16 és massa tard,
crec que també. I en pot ser una prova la caiguda en picat de la
il·lusió per anar a l'escola (que fins als 10 és molt alta) als 13 o 14
anys. Alguns pedagogs diuen que la provoca l’abrupte tall en la manera
d’ensenyar que suposa el salt a l'institut: dels mestres que posen els
infants al centre als professors centrats en uns continguts que,
impartits magistralment, no connecten amb la vida dels alumnes. ¿I si no
és només això?... (la resposta, demà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada