(arafa<d'1any)
Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les
injustícies. D'aquí deu venir “No hi ha dret!” ... Els nostres
drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables
(culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen.
Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de
batalla...
Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una
classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci...
El meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb
altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de
què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un
ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés,
sisplau, que se'ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.
I no parlo de conductes individuals, sinó d'una deriva social que està
anant a més... Respectar el dret a fer derrapades, al
xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a
tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al
silenci un privilegi de rics...
Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble
et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú
mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants
romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de
percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net,
sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són
enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això
el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.
Albert Pla Nualart, 18.7.21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada