(arafa<d'1any)
Anar-te’n a viure pel teu compte o en parella és el pas decisiu per a
l'emancipació. És el que et permet trencar definitivament el cordó
umbilical familiar. Quan abandones la llar, ets tu davant el món, t’has
d’espavilar en el dia a dia. Depens dels teus ingressos i experimentes,
ara sí, la llibertat de ser responsable de tu mateix... Quan no pots trencar el lligam amb els pares, quan no pots volar del
niu, no hi ha projecte de vida que valgui, no hi ha expectatives. Només
hi ha supervivència, ràbia (carn de canó dels discursos populistes
ultres), desorientació, inèrcia, incomprensió. La sensació és que per
molt que t'esforcis, per molt que estudiïs, sempre estaràs a la corda
fluixa, anant d’un pis a un altre, ofegat.
És veritat que els estàndards materials d’avui (de consum, benestar,
lleure) són superiors als de fa mig segle. La generació dels boomers vam
fer un gran salt endavant perquè veníem de la misèria de la postguerra.
En tot cas vam progressar. Ara parteixen de més amunt (cotxes, viatges,
mòbils, restaurants) però saben que aniran enrere, que no podran
progressar com els pares, ni tan sols mantenir el seu nivell de benestar... El resultat és la frustració i l’angoixa entre els joves, la
inestabilitat de les relacions personals, l’allargament d'un estil de
vida juvenil, l’ajornament sine die de la maternitat/paternitat, el desencís amb el sistema...
Ignasi Aragay, 25.7.21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada