(Parafrasejant un article de la Sílvia Soler que es titula "Fer-ne seixanta" del 12.2.2022)
... Fer-ne setanta impressiona... perquè com diu una amiga meva: quan nosaltres érem petites, les nostres àvies tenien setanta anys... seria tan fàcil, ara, dir que els anys et donen saviesa i maduresa i que no canviaria res de tot això per un cos jove i sense xacres! Però no seria sincera... sí que m'agradaria tornar-hi (als vint anys) per unes hores i sentir-me lliure, sense càrregues ni responsabilitats i, sobretot, sense angoixa, sense por...
El desassossec ve... del fet de saber que avui, amb els meus setanta anys, sóc la mateixa per dins. A dins meu hi ha l'adolescent confiada i optimista i hi ha, per tant , alguna cosa que no quadra. He canviat, esclar, he après coses, però sóc la mateixa en allò que és troncal i no sento que aquest cos de setanta sigui el meu ni que sigui jo la que contesto "setanta" quan em pregunten l'edat... tots anem posant anys amb resignació i amb l'alegria d'estar vius, però tots sentim que entre l'interior i l'exterior hi ha alguna cosa que grinyola...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada