dilluns, 12 de setembre del 2022

E.E. 48 Dies de setembre

... 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S'ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l'aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món...
Narcís Comadira, 11.9.2021

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada