E.E. 58 Sèries que no (em) representen 1

...he de reconèixer que no se m'havia acudit aquesta necessitat de ser representat a les sèries. Potser s’entendrà més si recordo quines eren les sèries que jo mirava quan era infant o adolescent. ¿Fins a quin punt m'hi podia sentir representat en aquells anys de crisi d'identitat? Proposo un viatge a les sales d'estar dels anys seixanta: sofà d'escai, llum de peu amb serrell i el Sagrat Cor damunt l'armari de l'enciclopèdia. El primer que constato és que la llengua d'aquelles sèries no em representava en absolut. Totes sense excepció eren en castellà... Les ficcions arribaven en castellà, i molt sovint en variants sud-americanes... No ens estranyàvem d'aquells doblatges, ja que els integrants de la meva generació no havíem vist mai que el llenguatge de la ficció coincidís amb el de la nostra vida quotidiana. De fet, a l'escola tot era en castellà, no només els llibres, sinó també els nostres noms. No recordo que aquesta diferència entre la llengua domèstica i la llengua de cultura ens angoixés ni poc ni gaire. Ningú ens havia explicat què era la diglòssia ni com s’originava. Vivíem en una dictadura militar, sotmesos a l'arbitrarietat de la jerarquia, i si eres jove tothom tenia el dret de dir-te el que havies de fer. Vist avui dia, sembla un món estrany, però no l’hi trobàvem perquè era l'únic que coneixíem... (continuarà)

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022