Sigui com sigui, el cas és que, entre bromes i veres... jo (i probablement tu, que em llegeixes),
estem aterrides davant d’aquesta certesa: si no és que ens morim abans,
perspectiva poc afalagadora, totes i tots anirem a parar al mateix lloc:
a la vellesa, aquesta estació final de la qual tots voldríem fugir... quan siguem vells de veritat, cal esbrinar què és el
que de veritat volem fer cada dia. Si estem vivint els últims dies de la
nostra vida, mirem de fer-ho de la manera que ens faci més feliços. I
si només podem aspirar a una passejada pel parc, doncs mirem de fer-la. I
si un pastís que ens torna bojos pot fer-nos el dia més agradable, anem
a buscar-lo. I sobretot procurem tenir a prop la gent que ens agrada...
Sílvia Soler, 4.6.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada