El castellà sens dubte no és una llengua estrangera a Catalunya, on més
de la meitat de la població la té com a materna i d’ús habitual, i on
està reconeguda oficialment a l’Estatut, al costat del català. La seva
massiva implantació respon a una imposició històrica coneguda i
documentada, però la realitat és aquesta... Però si resulta obvi que el castellà no és una llengua estrangera a
Catalunya (com ho són el francès o l’ucraïnès, per dir-ho fàcil), en
canvi a Espanya sí que sembla que el català sigui considerat una llengua
estrangera, rara, incòmoda. I no només això: genera acusades actituds
d'intolerància... Així com Catalunya ha fet seva (per força) la pluralitat lingüística,
Espanya s'hi resisteix amb ungles i dents des de fa segles. La
Constitució de 1978 entronitza el castellà com la llengua comuna, i
després posa en un sac totes les altres, sense ni tan sols donar-los
nom. El missatge subliminal és que són de segona. I així se les tracta.
Hi ha un evident deix supremacista en aquesta diferenciació... el nacionalisme espanyol s'ha convertit en constitucionalista,... però mantenint en fons i forma els
seus pilars de sempre: una llengua, una nació. I s'ha acabat el debat... A Espanya no hi ha pròpiament convivència de llengües, sinó suspicàcia i
negació: la pluralitat idiomàtica espanta perquè nega la idea secular
d'una comunitat homogènia. A Catalunya sí que hi ha convivència de
llengües, un fet que no treu (o ho provoca?) que el català pateixi un greu procés de
reculada. Si se'l vol salvar, cal fer-ne discriminació positiva i alhora
és imprescindible que una majoria el senti com a patrimoni propi i
tothom el respecti...
Ignasi Aragay, 9.10.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada