divendres, 14 d’octubre del 2022

E.E. 74 Elogi de la tardor

Mai he pogut entendre aquesta passió per l’estiu. Sí, reconec que acostuma a ser l'època de l'any que tenim vacances ... Ara bé, si som totalment sincers hauríem de reconèixer que és la pitjor època de l'any per gaudir d'aquesta llibertat de moviments. Vull dir que no hi ha pitjor sensació d’estar fent el préssec que trobar-te al mig d’una capital qualsevol, després de dinar, amb trenta-vuit graus a l'ombra i sis hores més de sol, suant com un porc per carrers deserts amb la calba socarrimada mentre la resta del món fa la migdiada. Per no parlar de les nits en vetlla, amb aquestes finestres obertes que l'únic que et regalen és el so de la jovenalla o un exèrcit de mosquits famolencs que han confós la teva habitació amb un bufet lliure. Ho sento però no. Ja em perdonareu, però si per mi fos no em veuríeu el pèl en tot l’estiu...

No, a mi el que realment em fa trempar és la tardor. M’agrada gairebé tot d’aquesta estació amb tan mala fama. Els primers calfreds que t’esborronen el clatell i fan possible deixar de castigar el veïnat amb les teves cames peludes; la flassada al llit quan vas a dormir i t’arrauleixes amb la teva parella ben aferradet; el canvi d'armaris; el nen que per fi torna a escola i deixa de rondinar perquè està avorrit de no fotre res. Per no parlar de les pomes golden o les avellanes ben torradetes, o dels panellets, si pot ser de pinyons. I, sobretot, la sensació de melangia que t’envaeix, aquell moment quan et quedes fixat mirant pel vidre de la finestra un carrer que a poc a poc s'omple de fulles mortes amb tonalitats ocres i vermelloses, impossiblement boniques.

Lluís Gavaldà, 24.10.2020


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada